I TU, DE QUÈ VAS? (REFLEXION)

I TU, DE QUÉ VAS?
Tothom vivim en funció d’uns models que ens han imposat des de petits. L’educació i els judicis de valors imposats pels nostres pares ens han fet creure a un model que no som, que no té res de veure amb nosaltres, amb la nostra essència . Els nens petis son naturals, son com son i expressen el que senten de veritat. No tenen cap necessitat d’agradar a ningú, les seves respostes son autèntiques, sorgeixen del seu interior i arriben a l’exterior sense passar per cap filtre psicològic. Es per això que criden tant l’atenció, ja que ens transmeten allò que som però que d’alguna forma hem oblidat.
Però que passa quan els grans, en la seva tasca d’educar acaben per imposar el seu model a un nen?
Doncs que comença a deslligar-se de la seva essència i comença a identificar-se amb allò que diuen que es.
Què passa quan el model imposat es negatiu ?
Doncs per exemple, si el meu model imposat es el que els demés son millor que jo, jo em creuré inferior, però la meva veritable essència es de seguretat i jo adreçaré totes les accions de la meva vida a aconseguir allò que soc però que crec que no soc. Es aquí on apareix la màscara.
Si ens sentim inferiors als demés ens posarem la màscara de segurs, de valents, de herois , farem veure que no ens afecta pas res e intentarem no fallar a ningú.
Així doncs poden sortir un ventall de màscares per tots els gustos, que poden arribar a ser molt sofisticades , molt difícil de descobrir i que utilitzarem en funció de les persones i circumstàncies:
La màscara de bona persona pel que es creu dolent
La de llestet pel que es creu que sap menys que els demés
La de dur pel que es creu més tou que els altres...
Las màscares son molt difícils de veure’ls per qui la porta posada, així doncs quins realment la veuen son el demés, per això pot ser un bon exercici tenir en compte i reflexionar les opinions del demés vers nosaltres.
Quina raó té aquell refrany que diu: “dime de que presumes y te diré de que careces”
Juan Carlos