I TU, DE QUÈ VAS? (REFLEXION)

I TU, DE QUÉ VAS?
Tothom vivim en funció d’uns models que ens han imposat des de petits. L’educació i els judicis de valors imposats pels nostres pares ens han fet creure a un model que no som, que no té res de veure amb nosaltres, amb la nostra essència . Els nens petis son naturals, son com son i expressen el que senten de veritat. No tenen cap necessitat d’agradar a ningú, les seves respostes son autèntiques, sorgeixen del seu interior i arriben a l’exterior sense passar per cap filtre psicològic. Es per això que criden tant l’atenció, ja que ens transmeten allò que som però que d’alguna forma hem oblidat.
Però que passa quan els grans, en la seva tasca d’educar acaben per imposar el seu model a un nen?
Doncs que comença a deslligar-se de la seva essència i comença a identificar-se amb allò que diuen que es.
Què passa quan el model imposat es negatiu ?
Doncs per exemple, si el meu model imposat es el que els demés son millor que jo, jo em creuré inferior, però la meva veritable essència es de seguretat i jo adreçaré totes les accions de la meva vida a aconseguir allò que soc però que crec que no soc. Es aquí on apareix la màscara.
Si ens sentim inferiors als demés ens posarem la màscara de segurs, de valents, de herois , farem veure que no ens afecta pas res e intentarem no fallar a ningú.
Així doncs poden sortir un ventall de màscares per tots els gustos, que poden arribar a ser molt sofisticades , molt difícil de descobrir i que utilitzarem en funció de les persones i circumstàncies:
La màscara de bona persona pel que es creu dolent
La de llestet pel que es creu que sap menys que els demés
La de dur pel que es creu més tou que els altres...
Las màscares son molt difícils de veure’ls per qui la porta posada, així doncs quins realment la veuen son el demés, per això pot ser un bon exercici tenir en compte i reflexionar les opinions del demés vers nosaltres.
Quina raó té aquell refrany que diu: “dime de que presumes y te diré de que careces”
Juan Carlos

UN SABIO A LA ENTRADA DE UN PUEBLO (CUENTO)

Un sabio a la entrada del pueblo
Un joven que pasaba por la entrada del pueblo le pregunta a un viejo que estaba sentado a la entrada del lugar: ¿Buen hombre y como es la gente que vive en ese pueblo? A lo que el sabio responde con otra pregunta: ¿Como era la gente del pueblo donde vivias? El joven le respondió: Eran horribles, pesados, chismosos, de lo peor. A lo que el sabio respondió: Esa misma gente es la que te vas a encontrar en este pueblo. A los pocos dias pasó otro joven y preguntó al sabio: ¿Buen hombre como es la gente de ese pueblo? El sabio volvió a responder con la misma pregunta: ¿Como era la gente del pueblo donde vivias? El joven le dijo: Eran gente maravillosa, cariñosa, amble de lo mejor, cuando se enteraron que yo partiria, me hicieron una gran fiesta. A lo que el sabio respondió: Esa misma gente es la que te vas a encontrar aquí.
Moralitat
Pensem o interpretem el món segon las nostres paradigmes i sistemes de creences.Com formen part del món i el món forma par de nosaltres mateixos provocarà que les nostres pors, mancances, frustracions etc...siguin reafirmades per el món, com un mirall que reflecteix la nostra imatge. Si per exemple, jo no m`ha accepto possiblement el demés em rebutgin, si mai dic el que penso em lamentaré de que el demés no em tinguin en compte, si mai dius bon dia no podràs pretendre que siguin educats amb tu i així podríem seguir amb molts exemples.
Sabent això es molt fàcil canviar el que no t’agrada del teu entorn: fes allò que t’agradaria que el demés et fessin a tu, els resultats son miraculosos.
Explica una historia que en un poblat de Colòmbia hi havia un pallasso d’una ONG fent un espectacle. En un moment vam interrompre un esquadró de guerrillers de les FART disposats a matar a tothom. Va ser aleshores quan el pallasso va posar més èmfasis en les seves ganyotes i es va produir el miracle: els soldats van començar a riure i fer aplaudiments i sense adonar-se’n van deixar les armes al terra.

BAÑO EN EL MAR (ESCRITO RECULL)

Baño en el mar

Es Agosto, ni estratos ni cúmulos turban la infinitud del cielo azul, que coronado por el astro Rey y en un despliegue de generosa deidad extiende su magnificencia en forma de luz y calor.
El mar está en calma, de forma insinuante van apareciendo sus olas que como un tejido vaporoso recubren la piel de la orilla.
Mi cuerpo reposa en la incoherente masa de sílice que en un alarde de sabiduría no se resiste a ninguna fuerza, adaptándose siempre a cualquier forma, y manteniendo siempre su unidad.
Observo como el vals de las olas invita a unirse a su compás, me dejo llevar, me deslizo y siento la suave caricia del origen de la vida, me sumerjo, y al expirar veo como un coro de burbujas traspasan apresuradamente mi rostro con el fin de reencontrar su inmanencia.
Mi cuerpo está ingrávido, mi mente relajada, oigo mi respiración, veo el inmenso mar, siento que el tiempo se para que el mundo no existe.
JUAN CARLOS